Suma de notes

Sempre m’han avaluat de la mateixa manera: sumant totes les notes recollides durant el trimestre. Aquestes notes no només eren d’exàmens, sinó que també incloïen treballs, exposicions orals, redaccions, participació i actitud…  Així doncs, sempre he rebut una avaluació contínua, fins i tot ara a la universitat. 

La persona que posava la nota era el professor o la professora sense cap mena d’excepció. Les úniques vegades que vam abandonar l’heteroavaluació van ser a primària i, possiblement, algun cop comptat a l’ESO. Es tractaven de casos en què havíem fet alguna activitat de “poca importància” i ens deixaven corregir la prova o l’exercici a nosaltres mateixos. Tanmateix, quan es tractaven de proves petites que sí que acabaven tenint efecte en l’avaluació contínua, en comptes d’autoavaluar-nos fèiem coavaluació. És com si el professorat no confiés en nosaltres per avaluar la nostra pròpia feina, però sí que confiés que ho faríem bé amb la feina dels nostres companys. Personalment, no m’agradava aquest tipus d’avaluació perquè era molt tímida i insegura i tenia por que si havia escrit alguna bajanada, el company o la companya que em corregís es rigués de mi o ho anés explicant a tothom. 

Els criteris de correcció que se seguien eren com els de matemàtiques: o és correcte o és incorrecte. En conjunt, si una activitat estava mig bé, ens comptaven la meitat de la puntuació; si estava més bé que malament però no era perfecte, dues terceres parts de la puntuació, i si estava força malament però es podia comptar alguna cosa bé, una tercera part de la puntuació. Com es pot comprovar a simple vista, aquest criteri era força subjectiu, ja que encara que s’avalués de manera quantitativa, la llengua no es pot avaluar amb nombres. 

Sovint, per als exercicis d’explicació, el professorat feia un llistat de paraules clau i conceptes dels quals havíem de parlar. Depenent del nombre de paraules i conceptes que haguéssim inclòs d’acord amb els que havien apuntat, teníem una nota o una altra. Per exemple, si s’havien apuntat vuit paraules clau i conceptes imprescindibles, cadascun sumava 0,25 punts i l'exercici valia dos punts. Aquesta era una tècnica d’avaluació que ajudava a quantificar la llengua, i a la qual recorrien molts dels meus professors. 

En relació amb les redaccions, com ja vaig comentar a l’entrada anterior, s’avaluaven amb diferents paràmetres: ortografia, gramàtica, contingut, cohesió i coherència. Cada paràmetre tenia un màxim de punts i la suma de tots ells feia deu. L’assignació de punts era diferent segons el docent, però recordo que normalment els que sumaven més punts eren els tres primers, mentre que la cohesió i la coherència suposaven la suma de pocs punts. 

Quan sigui professora, intentaré aplicar diferents tipus d’avaluació, ja que crec que la llengua és molt difícil d’avaluar de manera quantitativa. Soc conscient de la importància que té obtenir una xifra com a nota perquè el món està organitzat d’acord amb l’avaluació quantitativa. D’aquesta manera, es poden fer assignacions de manera pràctica i objectiva, com l’accés a la universitat, l’assignació de beques i pràctiques… Així doncs, a les meves classes, l’avaluació quantitativa sempre anirà de la mà de la qualitativa: l’alumnat ha d’entendre el perquè de la seva nota. A més, trobo essencial destacar tant els errors com també el que s’ha fet bé, i aquest tipus d’avaluació ho fa possible. 

En l’àmbit de llengües, crec que també és molt important ser conscient del nivell de competència dels alumnes que es té cada any, de manera que tampoc descarto una avaluació diagnòstica al principi de cada curs. Així, podré identificar els punts forts i febles del grup i organitzar les classes d’acord amb les seves necessitats.