La il·lusió de sortir a la pissarra
Si bé totes les classes de llengua que vaig fer al llarg de la meva etapa a l’escola es van basar en seguir un llibre de text, l’enfocament de l’aprenentatge era diferent per les primeres llengües (català i castellà) que per les llengües addicionals (anglès i francès). Aquesta divergència té un motiu clar: des de ben petits ja parlem en català i castellà quan sortim al carrer i, per tant, a l’escola ens ensenyen a parlar aquestes llengües correctament («No es diu tenir que , es diu haver de !», «¡En castellano no decimos rachola sino baldosa !»). En canvi, l’anglès i el francès no estan presents a les nostres vides, i per això hem d’aprendre les coses més bàsiques —com saber-nos presentar, els números, els colors, etc.— abans de perfeccionar la llengua. Així doncs, les classes de català i castellà feien molta menys por que les de llengües estrangeres, ja que la dinàmica era sempre la mateixa: llegir un text, treballar-ne el vocabulari que no entenguéssim i, posteriorment, a...