Poti-poti de mètodes

Al llarg de tota la vida aprenent llengües —almenys dels 21 anys que duc a l’esquena—, he pogut experimentar mètodes d’ensenyament de llengües força variats. Tot depenia de la llengua, el nivell lingüístic i el context.

Un dels mètodes que he experimentat durant la majoria dels anys que porto de recorregut és el que es considera el “tradicional” en llengües addicionals: el mètode de gramàtica-traducció. El nom ja ho indica tot: l’objectiu d’estudi és la gramàtica, la normativa de la llengua. Un dels recursos que s’utilitza per estudiar-la és la traducció del fenomen en qüestió de l’L2 a la llengua materna o viceversa. Com ja vaig comentar fa dues entrades, les estructures més bàsiques de l’anglès —afirmació, negació i interrogació— les vaig aprendre partint de la traducció. Però aquest mètode no només l’utilitzava la meva professora d’anglès de sisè de primària, sinó que també recordo estudiar certs aspectes lingüístics del català que se’ns explicaven en comparació amb el castellà, i també al revés. Per exemple, un truc que ens van ensenyar per aprendre a diferenciar el tan del tant era que traduíssim la frase que teníem al cap al castellà. Si a la traducció ens sortia tan, en català seria igual; i si la traducció era tanto, en català s’escrivia tant. He de reconèixer que trucs com aquest em són molt útils encara ara, però no crec que sigui el mètode ideal per a l’aprenentatge de llengües addicionals, ja que després se’ns demana que “pensem en anglès o francès” i ens costa fer el canvi de xip perquè no hi estem acostumats. Si bé és útil als nivells més elementals comparar la nova llengua amb l’L1, penso que el millor és prescindir d’aquest mètode com més aviat millor.

Un altre mètode força recurrent en aprenentatge de llengües addicionals és el d’àudio-oral, sobretot als nivells de competència lingüística més bàsics. El record més vívid de les primeres classes d’anglès i francès sempre és el d’estar escoltant un CD i repetint el que deia la veu sense cos. És un bon mètode per educar l’orella envers la nova llengua i no tenir només l’input de la professora. També és útil per aprendre vocabulari nou, però crec que a mesura que es va avançant de nivell es podria canviar el CD per vídeos que puguin ser d’interès per als alumnes (per exemple, youtubers, escenes de sèries famoses…). És una idea que crec que les meves professores no van explotar gaire, ja que no van passar mai del CD i, un cop assolit el nivell bàsic de vocabulari i fonètica, el van abandonar a un costat. A partir d’aleshores, només s’utilitzava l’àudio per fer exàmens de comprensió oral.

Si una cosa he d’agrair i defensar és la immersió lingüística. Per sort, tant la professora de castellà, com d’anglès i de francès de la meva escola eren partidàries d’aquest mètode. Recordo que en començar primer d’ESO, tota la classe estava una mica espantada perquè la professora només parlava en anglès durant les seves lliçons. Va passar el mateix quan vam començar francès el següent any. Tanmateix, he de reconèixer que aquest mètode és molt efectiu per educar l’oïda, i que de seguida entenem el que ens diuen per molt que ens segueixi costant respondre en la mateixa llengua durant un temps. Soc molt partidària de la creença que la millor manera d’aprendre una llengua és practicant-la. 

Finalment, l’últim mètode que vaig experimentar va ser el de treball per tasques a les classes d’anglès de batxillerat. Em vaig canviar de centre educatiu perquè la meva família no havia tingut una bona experiència amb l’institut del poble. La nova professora d’anglès era partidària d’agrupar els alumnes per nivells de competència lingüística, ja que cada curs tenia tres línies. A mi em va tocar anar al grup del nivell avançat i recordo que les seves classes estaven organitzades de manera que cada setmana teníem un treball diferent. La majoria eren en parelles o en grups reduïts, i alguns eren escrits i d’altres eren en format de presentació oral. No crec que sigui un mal mètode d’aprenentatge en nivells avançats, però no em va acabar de convèncer perquè recordo tenir la sensació que la professora tenia poques ganes de treballar: no ens explicava res de teoria, encara que veiés que potser anàvem una mica peix en algun aspecte lingüístic, i tampoc recordo que ens donés gaire feedback dels nostres treballs. Es notava que realment creia que com que érem el grup avançat ja no ens havia d’ensenyar res. 

La veritat és que no em puc queixar gaire dels mètodes d’ensenyament que vaig rebre en l’àmbit de llengües, però sí que crec que es podrien millorar una mica totes. El problema que veig és que en la majoria de casos s’aplicava un mètode i s’anava a totes amb ell fins al final, sense opció a plantejar-se un canvi de mètode o d’adaptació segons el grup. Penso que el bon docent no és aquell que sap aplicar bons mètodes d’ensenyament, sinó aquell que sap identificar mancances i solucionar-les.