En quina llengua podem parlar?

Podem mantenir una conversa en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès. Tot i això, evidentment no tinc el mateix nivell de competència en totes les llengües.

Com que sempre he viscut a Catalunya, el meu nivell tant de català com de castellà és natiu (C2). Tanmateix, la meva llengua materna és el català, ja que és la llengua que sempre hem parlat a casa, al col·legi i al carrer. Vaig aprendre el castellà des de ben petita per diverses fonts: la televisió, l’escola i la meva àvia. La iaia és la que més em va ensenyar aquesta llengua, ja que em venia a recollir cada dia després de l’escola i acabàvem de passar la resta de la tarda juntes fins que els meus pares tornaven al vespre de treballar. Com que és d’origen extremeny, sempre s’ha sentit més còmoda parlant en castellà, però entén el català a la perfecció. La resta de la meva família parla exclusivament en català.

La primera llengua addicional que vaig aprendre és l’anglesa. Sempre he anat a col·legis on es donava molta importància a aquesta llengua. Fins i tot, vaig arribar a fer algunes assignatures en anglès com, per exemple, educació física i pràctiques al laboratori científic. Per a mi és una llengua que, tot i que he conegut des de petita, no deixa de ser una llengua addicional. Això no impedeix que li tingui una estima especial perquè, en general, he tingut professores molt motivadores i creatives. També he viscut experiències molt enriquidores al voltant d’aquesta llengua. D’una banda, vaig començar a fer classes particulars de conversa amb persones angleses a partir dels 12 anys. Els primers tres anys em feien classes les mateixes auxiliars de conversa que venien a treballar a l’escola, però després ja vaig conèixer una dona anglesa que em va fer classes fins que vaig acabar el batxillerat. Gràcies a la Lisa, aquesta dona, tinc el certificat del Trinity College del nivell C1. D’altra banda, vaig anar a Anglaterra durant tres estius. Era una activitat que organitzava el meu col·legi. El programa consistia en anar a una ciutat o a un poble durant tres setmanes. Allà ens acollia una família anglesa. El nostre dia a dia era anar a classes d’anglès al matí i fer activitats diverses a la tarda. Els caps de setmana organitzaven excursions a ciutats conegudes que quedaven a prop com Londres, Cambridge o Oxford. Aquesta experiència no només ens ensenyava de primera mà com era la vida dels anglesos (els costums, les tradicions, etc.), sinó que també ens servia per conèixer persones d’altres nacionalitats de la nostra mateixa edat. L’anglès em porta bons records de persones increïbles i per això és una llengua que m’agrada especialment.

Una altra llengua addicional que vaig aprendre a l’escola és la francesa. Es tractava d’una assignatura optativa que s’oferia des de primer fins a quart d’ESO. Després no la vaig tornar a estudiar fins a començar la carrera universitària. La meva relació amb aquesta llengua sempre ha estat una mica d’amor-odi, ja que les professores que tenia seguien mètodes molt tradicionals i la  motivació i l’interès que sentia pel francès van anar disminuint amb el pas del temps. Com que les meves experiències amb aquesta llengua no tenen res a veure amb les de l’anglès, és comprensible que l’estima que li tinc sigui poca. 

Finalment, vaig començar a aprendre italià fa tres anys, durant l’Erasmus. Tot i això, com que no el vaig seguir aprenent quan vaig tornar, crec que el nivell de coneixement que tindria avui és nul. En el futur m’agradaria reprendre’l perquè així em podria comunicar amb la meva cunyada en la seva llengua nativa. També m’agradaria aprendre xinès perquè crec que seria interessant aprendre una llengua amb un alfabet diferent del que conec. A més a més, m’agradaria tornar al meu país d’origen i poder-me comunicar personalment amb les persones que em trobi durant el viatge.